Quan na Marta va veure que en Pau arribava, es va aixecar sobtadament i, deixant-li gairebé amb la salutació a la boca, es va dirigir cap a la porta del rebedor. Tenia clar que si s’ho repensava molt, al final no s'atreviria a dir-li el que tenia planejat (ja li havia passat altres vegades). I això que en realitat era una ximpleria, però malgrat conèixer en Pau com el coneixia, després de molts anys de convivència, mai sabia com reaccionaria davant notícies inesperades que trenquessin la seva estimada monotonia.
- Hola... eh...He pensat que he de cercar-me una altre feina, Pau - Va endevinar a dir un poc accelerada.
- Què? Què dius? Per què?- va respondre ell sorprès i estranyat encara amb l’abric a la mà- A què ve això ara? Quina classe de salutació és aquesta? Què hi ha per sopar? Quant val pi? Gairebé em dóna un atac al cor.. o pitjor! se m'esborren les empremtes dactilars de l'esglai!
- Au va! Amb el teu treball no tenim prou per menjar i ho saps- va dir ella obrint la capsa dels arguments- he hagut de demanar-li diners a la meva família diverses vegades en el que duem de mes i ja no puc més! Has d'entendre-ho amor, el millor és que cerqui una segona feina, encara que sigui a mitja jornada...
- Has d’entendre-ho tu, Marta, ja n’hem xerrat d’aquest tema. Això és circumstancial! Ja saps que l'hivern no és una bona temporada per als que ens dediquem a plantar sardines! Gairebé no plou i les llaunes de conserva estan menjant el terreny a les sardines de camp...Jo, jo... no sé que dir-te Marta... pensava que el meu invent em faria mundialment famós i que tothom ens demanaria la patent de l'arbre que dóna sardines... no vaig imaginar que passaríem per problemes de caire econòmic... però és només una mala ratxa amor, tinc una sensació a dintre meu que m’ho diu!
- Sempre amb excuses, Pau! Com quan vas venir a casa sense el sou dient que un follet vestit de papallona t'ho havia demanat per a pintar-se les ungles dels peus i fer-se la pedicura!
- Això era veritat i ho saps, aquell follet tenia unes ungles horribles- va respondre en Pau indignat i, després d'uns segons de tens silenci, es va començar a riure.
- De què rius ara? No t’adones de la gravetat de la situació?
- De la paraula “pedicura”... No t'imagines a un cura amb ganes d'anar al lavabo?
- Estàs malalt- va sentenciar ella sense cap mostra de que l'ocurrència d ‘en Pau li hagués fet la més mínima gràcia.
- Tu creus? Estic un poc marejat però no li havia donat més importància- va dir tocant-se el front preocupat- Tens per aquí el termòmetre?
- I a sobre encara devem dos mesos de quan vam haver de comprar-te uns altres forats del nas perquè els vas perdre en una partida de pòquer...
- Si... i recordo lo difícil que va ser trobar uns de la meva talla... te’n recordes? encara sort que aquell senyor de Ontinuela tenia uns i ens els va deixar a meitat de preu perquè els forats tenien una tara. Era la primera vegada que veia uns forats del nas amb forats a les butxaques... A veure, parlem-hi... I de què vols treballar?
- Doncs...havia pensat fer feina com a perruquera de gallines.
- Però si tu no saps tallar els cabells!- va dir ell fent gesticulacions clares referides a la inconsistència de la idea.
- I què? Les gallines tampoc en tenen de cabells!
- Vist així...
- I bé? llavors puc contar amb tu en aquest projecte?
- I si aguantem un poc més?- va dir en Pau acostant-se a ella amb la mirada tendra que tants fruits li havia donat anteriorment- Estic a una passa de tancar un acord important...
- Quina classe d’acord?- va preguntar desconfiada intentant no mirar a la cara del seu marit sabent que la seva mirada d'anyell tenia fama mundial (sobretot quan posava mirada d'anyell a les fines herbes amb un lleuger regust d'ametlles, aquesta mirada olorava tan bé que conqueria a qualsevol!).
- Confia en mi, és un acord de primera classe...aquesta vegada sí.
- Quina classe d’acord?- va insistir ella.
- Un.
- Confessa el que hagis de dir d'una vegada!
- Què confessi? Com ho saps? M'has estat espiant? Està bé! Ho confesso: Si, sóc jo qui et roba maquillatge i surt per les nits amb un davantal que te pits de dona a ballar nu amb un hula-hop enfront de l’aturada de taxis...
- Què? Com pots ser tan estúpid? És que no tens res en aquest cap? Enfront de l’aturada de taxis?... Si allà no passa mai ningú! No saps ni exhibir-te!
- Va, tornem al tema, el cas és que estic en negociacions per a patentar un altre invent meu...
- Un invent teu? Por em fas. Quin invent?
- No sé si dir-te'l, crec que en el teu estat actual ets capaç de convèncer-me de que no té futur...
- Segurament no ho tingui, com aquella vegada que volies posar una bugaderia a un poble nudista...
- No m'ho recordis...segueixo creient que és un negoci brillant, no veus que m'han dit que als pobles nudistes no hi ha rentadores?
- Au va, quin és el gran negoci que ens farà sortir de la ruïna?
- Està bé, t'ho dic, però per que estic tan segur de que és una bona idea que no pots sinó veure-ho tan clar com jo... He inventat els extintors per a piscines! Tacháaannn! Què? Què me’n dius? Imagina't que t'estàs banyant i de cop i volta s'incendia la piscina, l'extintor estaria en un cantó surant i podries apagar l'aigua que s’està cremant! És o no una gran idea?
- És una cosa tremendament absurda, gairebé tant o més que la teva col·lecció de forats de cd’s .
- Per aquí si que no hi passo, em fico jo amb els teus hobbis?
- Deixa en Frodo, en Pippin i en Terry en pau! A més, els meus gustos són summament exquisits. Jo, jo destil·lo classe allà on vaig! sóc el bon gust elevat a la màxima potència!- afirmava Marta amb uns gestos ostensibles que remarcaven la primera persona del “jo” en el seu al·legat de defensa.
- Doncs et vas casar amb mi- va balbucejar en Pau.
- Em vaig casar amb tu perquè no deixaves de perseguir-me cada dia! Des que sortia de casa meva fins que arribava del treball!
- Encara que em preocupava! Podien atracar-te en qualsevol moment! Imagina les seqüeles psicològiques que podrien derivar de que t'atraquessin! El pobre atracador necessitaria teràpia vitalícia.
- Com t’atreveixes a dir-me això? Doncs és hora que comencem a dir-nos veritats. Per a començar, que sàpigues que tu no ets blanc.
- Què? Què estàs dient ara? Ja has tornat a abusar dels sugus de maduixa?
- Com ho sents, en realitat ets groc-ataronjat i mentre dorms et pinto de blanc cada nit com una idiota perquè no sofreixis discriminacions a la feina.
- Quina ximpleria! Això no te ni cap ni peus! Quan em dutxo se'm llevaria la pintura!
- No imbècil, perquè l'aigua és falsa, en realitat no mulla.
- Doncs per a no mullar arriben uns rebuts ben cars cada mes!
- És que l'aigua falsa que no mulla està pels núvols.
- Pels famosos núvols falsos, suposo.
- No et facis el graciós. Tard o d'hora havies d'assabentar-te... i millor que hagi estat per boca meva i així et veig la cara de descomposició que se't ha quedat...
- Però no pot ser... – va dir ell alterat mentre es raspava la pell i comprovava que, efectivament, era groc-ataronjat- I la meva mare sap que sóc groc-ataronjat? Serà un disgust enorme per a ella, no ho veus que no li combino amb el sofà fúcsia de la sala?!
- Bé, ja posats a confessar...He de dir-te també que la teva mare no es la teva mare, ets adoptat. La teva mare biològica és una bústia de correus de les avingudes.
- Què? Au va! Com?... Això és increïble! Encara que, pensant-lo fredament, això explicaria la meva costum de menjar paper i que un senyor amb corbata i una moto groga vengui al mig dia a buidar-me l'estómac...
- És Xavier, el carter.
- Llavors els nostres dos fills? Ells són blancs! Déu meu, començo a no trobar-me bé... dóna'm la meva pastilla per a la tensió...
- No són fills nostres, són actors contractats per agència.
- Ja deia jo que un tenia una barba que no era normal per a un infant que acabava de néixer amb 23 anys... Era una cosa òbvia però el meu inconscient no ho volia veure... ara ho veig tot clar... quin idiota que estic fet! em va fer tanta il·lusió que parlés tan primerencament...Ara entenc la seva primera frase mentre li donaves el pit, imagino que per dissimular o per pura luxúria, “per aquests moments a un li agafen ganes de no cobrar a final de mes”.
- Bé doncs, ara que ja saps la veritat, reprenguem la nostra conversa, llavors... accepto el lloc de perruquera de gallines?
- Que reprenguem la conversa? Em dius que sóc groc-ataronjat, que sóc adoptat i que els nostres fills són actors d'agència i pretens que em quedi tan tranquil parlant d'una cosa tan ximple i banal com si t’has de dedicar a fer de perruquera de gallines?
- Caram noi, sense diners no es pot menjar i si no pots menjar no pots viure! Així que no crec que sigui un tema banal arribar a fi de mes i subsistir...
- La vida està sobrevalorada! De què em serveix estar viu si de cop i volta descobreixo que tota la meva vida ha estat un engany?- va sanglotar en Pau visiblement consternat agarrant-se el cap entre les mans- No ho sé Marta...estic confús...és massa informació de cop i volta... No sé que dir-te... Has preguntat a les gallines? Elles estan directament implicades, tindran alguna cosa a dir.
- Estàs boig? Les gallines no parlen, com vols que vagi a demanar-li a elles? Pensarien que estic boja si em veuen parlant amb les gallines... així que vaig preguntar a les ovelles a veure que n’opinaven i em van dir que ho veien factible perquè ara torna l'estil cresta entre els joves i podria treure diners...
- Això et van dir? Pagaria per veure aquesta escena...
- Doncs quan els vaig preguntar com creien que m'aniria el negoci, no s’aturaven de dir-me bé, per més ràbia que et faci que les meves iniciatives siguin millors que les teves!
- Marta...No em trobo gens bé...
- Ara que ho dius, t'estàs posant verd...
- Això és un desastre pictòric! se m'estan ajuntant tots els colors! el groc-ataronjat de la meva pell amb la pintura blanca i aquest verd que no se d’on surt... Crida a un metge! I a un estilista! L’estilista és més urgent... és impossible trobar unes sabates que quedi bé amb aquests colors!... Déu meu...ho veig tot borrós...
- Pot ser es per què t'he llevat les ulleres per a vendre-les quan no te’n adonis..
- Ah... llavors per aquest mal de panxa tan atroç no em preocupo, no? Sento com... no sé... com si alguna cosa m'oprimís la boca de l'estómac...
- No siguis exagerat que ja conec la teva afició al melodrama, Pau. A veure, quina classe de dolor és?
- Doncs dolor! no ho sé! dolor! quantes classes de dolor hi ha? Dolor com el que et provocaria que un senyor obès vestit de cactus ballés damunt del teu dit petit del peu “El llac dels cignes” amb sabates de taló d'agulla... Crida a un metge! Està apunt d'explotar-me l'estómac... Déu meu...està sortint qualque cosa del meu interior... què és això? Què és això?!
- Déu meu Pau! Has posat un ou!
- Carai! Sóc una gallina? Només em faltava això! La meva mare és una bústia de correus, sóc groc-ataronjat i ara poso ous! Què pot ser pitjor!?
- Doncs ara que em fixo, com a futura estilista professional de gallines, he de dir-te que tens les puntes obertes.
- Espera Marta! que venen més!
- No podem mantenir a tantes criatures, atura’t ja!
- I què vols que li faci?!
- No ho sé! Fica-te'ls cap a dintre un altra vegada!
- Això és biològicament impossible... Mare meva! Quina situació!
- Espera, deixa'm a mi! - va dir na Marta pujant-se les mànigues de la camisa i dirigint-se cap al seu marit.
- Què? Què f..? Què fas? Atura! Atura’t! em fas pessigolles!
- Com que em dic Marta Margalida Fernanda Victòria Federica Ramona Isabel Sant Sebastià que d'aquí no surten més ous!
- Atura’t!! Assumeix la teva responsabilitat com a mare dels meus ous!
- No estic preparada per tenir quatre ous! És que no ho entens? És massa responsabilitat! No podem permetre'ns-ho! Estic molt atabalada... oh... quina angoixa... no sé què em passa Pau... no creus que l'habitació es mou? Oh...m'esvaeixo... estic veient la meva vida passar per davant meva com si fos una pel·lícula... - va dir na Marta caient a terra mentre en Pau feia esforços per controlar la situació i que els ous nounats no es posessin a plorar.
- T'ha sortit l'anunci de MovieRecords? Potser només és un trailer!
- Digués al Jordi que l’estimo- va dir en un últim alè la veu apagada de Marta- per favor...
- Escolta Marta! Què? Qui és en Jordi? Estàs de broma? Si és un joc he dir-te que no li veig gràcia i que no m'he portat els daus ni els meus calçotets de la sort... estimada meva?! - cridava espantat en Pau mentre copejava la cara de na Marta intentant la seva recuperació- M'escoltes? Desperta! Oh Déu meu! No respon! El seu cor no batega! Ah, és que això és la cama. Aquí està el cor... no batega! i tampoc respira! Perquè? Perquè??- cridava mirant al cel- perquè te l’en dus? perquè tu, totpoderós ésser del més enllà m'has arrabassat la meva dona? Què faran les gallines despentinades? Sóc pare fadrí de quatre ous i dos actors d'agència! Això és superior a mi... estaré somiant? Oh Déu meu nostre Senyor! No és un somni! És cert el que veuen els meus ulls borrosos! En el catàleg d'aquest mes de Ikea hi ha unes catifes com les que vaig comprar la setmana passada a meitat de preu! Què n’és d’injusta la vida...! No hi ha altra sortida... em suïcidaré...allà hi ha un obrellaunes afilat i rovellat...ho faré servir per a suïcidar-me i reunir-me al èter amb la meva estimada esposa... no puc fallar, l’objectiu es clar i simple: obriré una llauna d'escopinyes caducada i això em provocarà una agònica mort al costat de la meva estimada...i la d’en Jordi. Aguanta amor meu, allà on siguis vaig de seguida amb tu! Bé, si estàs sopant amb la teva mare, ves fent que ja aniré jo mes tard quan acabi el partit! Per cert, quan ens trobem al més enllà, he de comentar-te una idea per a un negoci al paradís que se m'acaba d'ocórrer. Es genial. No pot fallar: hi ha una serp, una poma i...
